L’aigua i les roques
Som l’aigua que s’escorre per les roques. La vida no passa, es queda inmòbil i pren la forma que nosaltres li donem amb les nostres experiències. Vull ser roca per restar immòbil per sempre.
Vull que sàpigues una cosa…
No desapareix tant ràpid allò que és intens. No desapareix tant ràpid el que és real. No desapareix tant ràpid si és per sempre. Potser mai desapareixerà perquè és etern.
De sobte…
…em trobo enmig d’una realitat inventada de la que no em puc escapar. No sé on sóc. Estic paralitzada. Vull obrir els ulls i despertar dins de la meva veritat, però tinc una armadura pesant que no em deixa moure. No m’agrada el que veig i tanco molt fort els ulls en la mentida.Realitat? Somio?
Endavant, enrere, endavant…
No paro de gronxar-me asseguda a la vida de la incertesa, la calma i la paciència He de tocar de peus a terra si no vull caure i fer-me mal
Una pregunta…
– …què sents quan t’arrenquen una part de tu? – Fa mal a l’instant i després el dolor és intermitent, però et queda una ferida oberta fins que arriba un moment que es tanca. Per què m’ho preguntes? – Per saber que passarà d’ara endavant, per res més. – Què vols dir? T’han arrencat alguna […]